La bola que cau a la una

Des del 1833, una bola vermella cau a Greenwich a la una: la manera més lenta d’indicar l’hora, i la més honesta.

Per Ilse Marrow · 9 minuts · Llegeix-la al web

Cada tarda, cinc minuts abans de la una, una bola vermella puja fins a mitja alçada d’un màstil al terrat de Flamsteed House, a Greenwich, i s’atura. Dos minuts abans de la una, puja fins al capdamunt. A la una en punt, cau.¹ Aquesta és tota l’actuació, i funciona des del 1833.

El dijous que hi vaig anar, érem una quarantena al pati de sota, gairebé tots amb el mòbil enlaire per gravar una bola fent el que fan les boles.

Havia vingut a veure un rellotge sense esfera. Una bola horària dona l’hora un cop al dia a tothom qui la pot veure, i ho fa sense fer cap soroll. No fa tic-tac, no toca les hores, no té agulles. Durant cinc minuts es prepara, i després, durant menys d’un segon, et comunica una cosa precisa.² Es va construir per a persones que necessitaven aquell segon més que qualsevol altra cosa que el rellotge els pogués dir.

Un rellotge per als vaixells

Les persones per a qui es va construir eren al riu. A la dècada de 1830, el Tàmesi, aigües avall de Greenwich, era ple de vaixells a punt de salpar per passar mesos al mar, i tots duien un cronòmetre: un rellotge pesant, amb un mecanisme de molla delicadament ajustat, dins d’una caixa muntada sobre cardans, posat a l’hora de Greenwich i mantingut tan a l’hora com era possible durant tot el viatge.

La raó és la longitud. Un navegant pot determinar el migdia local a partir del sol, en el moment que és més alt, sigui on sigui el vaixell. Si el cronòmetre indica que el migdia local ha arribat a un quart de tres a Greenwich, el vaixell és a dues hores i quart de gir terrestre cap a l’oest i, com que la Terra gira quinze graus per hora, es troba a trenta-tres graus i tres quarts a l’oest de Greenwich. Cada quatre minuts de diferència equivalen a un grau. El mètode és senzill. Tot depèn del rellotge.

Per això el rellotge ha d’anar bé, o, si més no, s’ha de saber de quina manera s’avança o s’endarrereix.³ Un segon d’error al cronòmetre es tradueix en quinze segons d’arc de diferència en la posició, cosa que a l’equador equival a aproximadament un quart de milla nàutica.⁴ Un rellotge que s’endarrereix uns quants segons al dia haurà desplaçat silenciosament el vaixell diverses milles al cap d’un mes, i unes quantes milles poden ser la diferència entre l’entrada d’un port i les roques que té al costat.

Abans que hi hagués la bola, un capità que volgués comprovar el cronòmetre amb l’hora de Greenwich havia de dur-lo a terra, o enviar-hi un oficial amb un rellotge de butxaca perquè el comparés amb els rellotges de l’observatori i tornés a rem amb el resultat. Cap de les dues opcions és gaire bona per a un instrument delicat. La bola horària capgirava el problema: en comptes de dur els rellotges fins a l’hora, enviava l’hora fins als rellotges, per damunt de l’aigua oberta, a la velocitat de la llum.

La idea va ser d’un oficial de marina, Robert Wauchope, que va instal·lar la primera bola a Portsmouth el 1829. Quatre anys després, l’astrònom reial John Pond en va instal·lar una a Greenwich, al terrat de Flamsteed House, l’edifici més antic de l’observatori, i, llevat de les interrupcions per tempestes i reparacions, des d’aleshores no ha parat de caure.

Per què a la una, i no al migdia

El migdia semblaria l’hora més evident. És l’hora que mesuren els astrònoms, l’hora que assenyala el mateix sol. I aquesta és precisament la raó per la qual no la van triar. Al migdia, els astrònoms de Greenwich estaven ocupats amb els instruments, cronometrant el pas del sol pel meridià, i no podien deixar la feina per accionar la bola. La una els deixava una hora per acabar, comprovar el rellotge i pujar al terrat.

Aquella hora insòlita es va imposar. Les boles horàries d’altres ports van seguir Greenwich i queien a la una, mentre que als Estats Units, a partir de l’Observatori Naval de Washington el 1845, la majoria queien al migdia.⁵ Ningú que tingués pressa no dissenyaria un senyal horari públic al voltant de l’hora de dinar d’un personal reduït. Però això era el senyal: no pas una abstracció vinguda del cel, sinó una promesa feta per persones concretes que serien dalt d’un edifici en un moment concret.

M’agraden més els cinc minuts d’avís que no pas la caiguda en si. Cinc minuts abans de la una, la bola puja fins a mitja alçada, i aquesta és la instrucció: deixa el que estàs fent, localitza el màstil, tingues el cronòmetre obert i el llapis a punt. Dos minuts abans de la una, puja fins al capdamunt, i tu la vigiles. El senyal no és el moment que la bola arriba a baix, sinó el moment que comença a moure’s. Qui aparti la mirada a la una i torni a mirar després ja l’haurà perdut, i no hi haurà una segona oportunitat fins demà.

El canó i la bola

Algunes ciutats preferien el soroll. A Edimburg es dispara un canó des del castell a la una en punt des del 1861, i encara es fa, llevat dels diumenges i d’algunes festes. Un canó funciona amb boira, cosa que una bola no pot fer, i arriba a la gent que no mira el terrat adequat. Té un defecte que tothom qui viu a Edimburg acaba descobrint, tard o d’hora: el so és lent.

A temperatura ambient, el so recorre l’aire a uns 343 metres per segon. Si ets a un quilòmetre del castell, el retruny arriba tres segons tard; a dos quilòmetres, sis. Per posar en hora un rellotge de cuina, això no importa. Per comprovar la marxa d’un cronòmetre, és un desastre, si no saps a quina distància ets i no n’hi restes el retard.⁶ Els ferrocarrils tenien el seu propi soroll.

The startings and arrivals of the cars are now the epochs in the village day. They go and come with such regularity and precision, and their whistle can be heard so far, that the farmers set their clocks by them, and thus one well-conducted institution regulates a whole country.

Henry David Thoreau, Walden (1854), “Sounds”

Thoreau escrivia sobre la línia de ferrocarril que passava vora Walden Pond, a Massachusetts. Allà els pagesos no tenien cap observatori; tenien un xiulet, que els arribava amb retard segons la distància a la via. Edimburg va resoldre el mateix problema fent les dues coses: una bola horària al monument a Nelson, a Calton Hill, que els vaixells del fiord de Forth podien veure, i el canó per a tothom.

Una bola es veu, no se sent. Des de l’altra banda del riu, a Greenwich, la llum triga milionèsimes de segon a arribar, un retard que cap mariner no hauria pogut mesurar. Això és el que volia dir amb honesta. La bola no té res a corregir. Qui la veu començar a caure la veu en el mateix moment que tothom, sigui on sigui, sempre que la pugui veure.

La bola també té els seus defectes. No es veu de nit, amb boira ni sota una pluja intensa, i no s’hissa els dies de molt vent, perquè una bola que puja i baixa per un màstil en plena ventada és un perill per al màstil i per a la gent de sota. Un canó es pot disparar amb qualsevol temps. D’una bola te n’has de refiar, potser per això en queden tan poques.

Fils

El telègraf va canviar la funció de la bola horària. Fins cap al 1850, una bola només podia indicar l’hora del rellotge que tenia al costat. Amb un fil telegràfic, podia indicar l’hora d’un rellotge situat molt lluny, i fer-ho sense que ningú al lloc hagués de saber quina hora era.

El millor exemple és a Deal, a la costa de Kent, on els vaixells esperaven a les Downs, les aigües arrecerades entre la costa i els bancs de sorra de Goodwin Sands, que el vent els permetés baixar pel canal de la Mànega. El 1855, es va instal·lar una bola horària en una antiga torre de senyals de l’Almirallat, al passeig marítim, i a partir d’aleshores queia a la una quan hi arribava un senyal elèctric de Greenwich, a uns cent quilòmetres. El responsable de Deal l’hissava cinc minuts abans de la una i dos minuts abans de la una, exactament com a Greenwich, i després esperava que el fil telegràfic la deixés anar.⁷ Va funcionar, de manera intermitent, fins al 1927.

Els ferrocarrils ja havien descobert que era més fàcil funcionar amb una sola hora que no pas amb moltes. La Great Western Railway va adoptar l’hora de Londres a tota la seva línia el novembre del 1840, i el 1847 la Railway Clearing House va recomanar que totes les companyies que en formaven part fessin el mateix. Durant un temps, a la Gran Bretanya van conviure dues hores: la del ferrocarril i la que donava el sol a cada ciutat. El rellotge de l’Exchange de Corn Street, a Bristol, encara té dues agulles dels minuts, separades per uns deu minuts: una assenyala l’hora de Bristol i l’altra, la de Londres. L’hora de Greenwich no es va convertir en l’hora legal de la Gran Bretanya fins al 1880.

There was even railway time observed in clocks, as if the sun itself had given in.

Charles Dickens, Dombey and Son (1848), chapter 15

Dickens ho va escriure com una queixa, sobre un barri de Londres esbudellat per fer-hi passar un ferrocarril. Llegit avui, és una descripció encertada del que havien fet la bola horària i el seu fil telegràfic: el sol no s’havia rendit, però l’havia desautoritzat un rellotge en un edifici dalt d’un turó.

Per a què serveix ara una bola

La ràdio va fer innecessària la bola horària. Des del 1924, la BBC emetia sis breus senyals sonors abans de l’hora, i un vaixell podia sentir l’hora de Greenwich arreu on captés el senyal, amb boira, de nit, sense cap màstil a la vista. Els cronòmetres es calibraven per ràdio, després per satèl·lit, i ara la major part del món rep l’hora dels rellotges atòmics sense ni pensar-hi, amb el mòbil amb què gravava la bola.

I tanmateix, les boles continuen caient. A Lyttelton, el port de Christchurch, a Nova Zelanda, una estació de bola horària construïda el 1876 va quedar malmesa pels terratrèmols del 2010 i el 2011, i la torre es va ensorrar amb una rèplica aquell mes de juny. La van reconstruir i es va tornar a obrir el novembre del 2018.⁸ Ningú a Lyttelton no la necessitava per posar un cronòmetre a l’hora. Tot i així, la van reconstruir, com qui repara un rellotge que havia estat d’un avi o una àvia: no perquè necessitis saber l’hora, sinó perquè sempre havia estat el rellotge que te la donava.

La bola horària més famosa del món no dona l’hora, en absolut. Des de l’última nit del 1907, una bola baixa per un pal a Times Square, Nova York, per marcar l’inici de l’any nou. És una bola horària capgirada: es mou a poc a poc durant un minut i arriba a baix a mitjanit, en comptes de quedar-se al capdamunt i deixar-se anar a la una. Però la gramàtica és la mateixa. Tothom mira una cosa, en un mateix moment, i hi està d’acord.

Cinc minuts d’avís

Em vaig quedar al pati després de la caiguda. La majoria de la gent se’n va anar de seguida, com quan s’acaba un espectacle de focs artificials. La bola reposava al peu del màstil, i un home que tenia a prop va comparar-hi el rellotge i després, em sembla, el va comparar amb el mòbil i va assentir, com si tots dos haguessin passat la prova.

El que dona la bola no és ben bé l’hora. Qualsevol persona d’aquell pati duia a la butxaca l’hora amb precisió de mil·lisegon. La bola dona una cosa més rara: cinc minuts durant els quals un grup de desconeguts accepta mirar el mateix, i després un moment que és exactament el mateix per a tots. L’avís importa més que la caiguda. És més probable que captis un senyal per al qual t’has de preparar.

He començat a fer-ne la meva petita versió. Cinc minuts abans de la una, un dia feiner, deixo d’escriure, i a la una hi torno. No em fa ser més puntual. Fa que el dia tingui un centre, cosa que la majoria de rellotges no aconsegueixen.