L’últim tren que surt de la ciutat marxa vuit minuts abans de mitjanit, i la majoria de nits hi viatja menys gent que portes no té. Les he comptades. Un dimarts d’octubre érem onze repartits en sis vagons: dues infermeres que tornaven a casa després del torn de nit, un home amb un estoig de violoncel que va dormir des de la primera estació, un grup d’estudiants que van baixar plegats sense dir-se adeu i la resta de nosaltres, cadascú en un seient mirant enrere, veient com els llums de les andanes s’anaven apagant, l’un rere l’altre.
Fets els comptes, el tren de les 23:52 no hauria d’existir. Un autobús faria el mateix per una desena part del cost, i un val de taxi per a les infermeres encara sortiria més barat. L’operador ho sap; cada pocs anys, un informe d’una consultora ho diu en una taula.1 Tot i així, el tren circula, i he arribat a pensar que ho fa perquè, en realitat, no és un tren. És una promesa impresa al peu d’un horari.
Què diu l’última línia
Llegiu qualsevol horari de baix cap amunt i canvia de caràcter. Les primeres columnes parlen de capacitat: quantes persones, amb quina freqüència, a quina velocitat. L’última columna parla d’una altra cosa. Us diu fins a quina hora us podeu quedar fora, fins on pot allunyar-se una conversa de casa abans que s’hagi d’acabar. Marca el límit d’un vespre.
Quan una companyia ferroviària suprimeix l’últim tren, qui en protesta rarament és qui l’agafava. Són els qui potser l’haurien agafat. La dona que no ha perdut mai el tren de les 23:52 encara planifica els sopars sabent que podria agafar-lo. Treu-li el tren, i el sopar s’acaba a les deu, perquè ara hi ha un risc, i el risc ja n’hi ha prou.
Un horari és una llista d’hores. L’última línia és una llista de permisos.
Vaig escriure aquella frase al dors d’un bitllet aquell dimarts d’octubre, i encara me la crec, tot i que sona millor a mitjanit que al matí.
A qui va adreçat
Les infermeres són la resposta més evident, i són importants. Un poble que vol que la gent treballi de nit els deu una manera de tornar a casa que no depengui que algú es quedi despert esperant-les. Però el violoncel·lista també compta, i els estudiants també, i també qui soc jo en aquell tren: una persona que s’ha quedat massa estona enmig d’alguna cosa bona. L’últim tren és la manera que té el poble de dir que, de tant en tant, és permès quedar-se més estona de la comptada.
Hi ha un moment, unes quantes estacions més enllà, que el maquinista atenua els llums dels vagons buits per estalviar energia, i el tren continua travessant la foscor amb només el nostre vagó il·luminat, com una habitació que haguessin tret d’una casa. Ningú no parla. El violoncel·lista dorm. És el lloc més públic que conec on es pot estar completament sola.
El cost d’una promesa
No pretenc pas que aquesta sigui una argumentació que una comissió de finances acceptaria. Una promesa és cara precisament perquè es manté les nits que no cal. Això és el que la fa una promesa i no pas un servei.2 El dia que el tren de les 23:52 només circuli quan vagi ple, deixarà de ser l’últim tren i es convertirà en un tren més que resulta que circula tard.
Així doncs, compto els passatgers i no dic a ningú quants n’hi ha. Onze és poca gent. També és exactament prou gent perquè tot un poble sàpiga que pot tornar a casa.
Notes
-
L’informe més recent és prudent, just i fa unes quaranta pàgines. La recomanació és al segon paràgraf; les trenta-nou pàgines restants expliquen per què ningú no la seguirà.
-
La distinció ve de la meva àvia, que la feia parlant de fars, no de trens. No n’havia vist mai cap; es referia al seu germà, que trucava cada diumenge tant si tenia res a dir com si no.
|