AssaigsNúm. 1La lletra menuda · Part 1 de 2
Elogi de la nota al peu
La nota al peu com a segona veu: l’autora dialoga amb ella mateixa en lletra menuda. En defensa de la part més discreta de la pàgina.
La nota al peu té mala fama, i en bona part se la mereix. És on els acadèmics amaguen els arguments que temen exposar obertament, on els advocats enterren la clàusula que acabarà important, on certa mena de novel·lista va a fer-se l’enginyós a costa del lector.11No diré noms. Ja sabeu de quina mena de llibre parlo. Les notes tenen notes. Quan la gent diu que odia les notes al peu, normalment vol dir que odia haver de mirar cap avall, al peu de pàgina, i descobrir que la conversa de debò hi tenia lloc des del començament.
Tot i així, vull defensar la nota al peu, perquè crec que la seva mala fama ve de fer-ne un mal ús, i que fer-ne un bon ús és un dels petits plaers de la lectura.
Dues veus
Una bona nota al peu és una segona veu. El text principal avança al ritme de l’argument; la nota se li posa al costat i diu alguna cosa per a la qual l’argument no té temps. Una font. Un dubte. Una broma que trencaria el paràgraf si s’hi expliqués. El lector pot escoltar-la o no. Aquesta tria és la clau: la nota al peu és l’única part d’una pàgina que demana permís.
Per això poso les meves notes al costat del text, en lloc de posar-les a sota. En una pantalla ampla, queden al marge, al costat de la línia a què pertanyen, de manera que la segona veu se sent al mateix temps que la primera.22Les notes al marge són antigues. Els escribes medievals i els seus lectors omplien els marges dels manuscrits de correccions, comentaris i, de tant en tant, queixes pel fred. En un telèfon, on no hi ha marge, tornen al final, com les notes d’un llibre de butxaca. En qualsevol cas, el text principal no s’atura mai a esperar-les.
Una regla per a les notes
Segueixo una regla, que només trenco expressament: una nota pot afegir-hi alguna cosa, però no pot rescatar el text. Si una frase necessita la nota al peu per tenir sentit, la frase no funciona i la nota és un embenat. La prova és llegir l’assaig sense cap de les notes. Si encara s’aguanta, les notes són un regal. Si s’ensorra, eren bastides, i les bastides s’han de retirar abans que ningú s’hi instal·li.
Llegida així, una nota al peu és un acte de confiança. Li diu al lector: això m’ha semblat interessant, i crec que tu decidiràs per tu mateix si a tu també t’ho sembla.