Apunts

L’home amb l’estoig del violoncel tornava a ser al tren de les 23:52. S’havia adormit des de la primera estació, com sempre, amb una mà damunt l’estoig, com si aquest pogués marxar sense ell. Ja l’he vist quatre vegades i no l’he vist mai despert, i he decidit que no vull saber on toca. Hi ha habituals que és millor deixar que siguin com el temps.

Després de l’assaig sobre el rellotge de la meva cuina, els lectors em van enviar els seus propis rellotges desajustats: avançats, endarrerits i, en un cas, fent marxa enrere expressament. La diferència més habitual és de cinc minuts. El rècord és de vint-i-dos, i el té una lectora que diu que no ha fet tard ni una sola vegada i que mai no ha sabut quina hora era. No publicaré cap nom. Tots aquests rellotges són secrets de cada llar.

El gran rellotge del vestíbul de l’estació fa una cosa que no havia observat mai fins aquesta primavera: l’agulla dels segons gira una mica més de pressa del que li tocaria, després s’atura en arribar el minut en punt i espera, completament immòbil, un senyal d’algun altre lloc. Aleshores l’agulla dels minuts fa un salt i el rellotge torna a posar-se en marxa. Manté l’hora equivocant-se per un breu instant i després tornant a coincidir. Se m’acudeixen maneres pitjors de viure.

Durant la nit, el vent fred va baixar de l’altiplà, i al matí el nivell de l’aigua del port era vint centímetres més baix del que anunciava la taula. A les velles escales que hi havia vora el mercat del peix, s’hi veia una franja verda que ningú no havia vist des de l’hivern passat. A la cantonada de la taula de marees, a la finestra de l’oficina, hi havia enganxada amb cinta la nota manuscrita, les mateixes tres paraules de sempre. Un noi les copiava en una llibreta. No el vaig aturar.

Aquesta setmana he comprat un recull d’assaigs de segona mà pel preu d’un cafè. Tres lectors diferents hi han escrit als marges al llarg del que semblen ser cinquanta anys: un amb ploma estilogràfica, tot signes d’interrogació; un altre amb llapis, que subratlla i escriu «sí»; i un tercer amb bolígraf, que corregeix els altres. El lector del bolígraf sempre té raó i és qui m’agrada menys. El llibre és millor gràcies a tots tres.

La fleca que hi ha darrere del mercat tanca els diumenges. Tanmateix, a un quart de deu, s’obren dues finestres al carrer, es queden obertes un minut i es tornen a tancar. Ho vaig veure passar tres diumenges seguits. Ningú no esperava pa. Esperaven la campana, per costum, i, quan no sonava, tornaven a les seves matins una mica decebuts i, crec, una mica alleujats que la setmana tingués una forma.

Buidant un calaix de la cuina, vaig trobar-hi un horari d’autobús del 2009, plegat en vuit i tou com un drap. Totes les línies que hi apareixen encara funcionen. Cap no ho fa a la mateixa hora. El 14 sortia set minuts després de cada hora; ara surt dotze minuts després. En algun punt entre l’una cosa i l’altra, es va celebrar una reunió, algú va desplaçar cinc minuts dels matins de tothom, i ningú no recorda haver-hi donat el seu acord.

Algú que es va criar a l’altra riba em va escriure per dir-me que, amb boira, el transbordador fa sonar dues pitades curtes, no pas una de llarga. El mariner de coberta ho confirma. La pitada llarga és per als matins de cel serè. He corregit l’assaig i n’estic agraïda: no hi ha res com una correcció per demostrar que algú ha llegit fins al final.